Un exemple d’Autogestió: Casino Carliste a Vila-real

Per En Carles Vilar Llop

Uns comentaris a manera d’introducció.

 Per a ningú és un secret que el Carlisme sempre ha tingut gran importància a Vila-real. Una prova evident d’això ho constitueix el que quan el 13 de Novembre de 1833, el Baró d’Herbers, Sr. Rafael Ram de Viu i Pueyo es va alçar a Morella proclamant a Carles V Rei d’Espanya, allí estava el vila-realenc  Sr. Josep Joaquim Llorens i Bayer, Cap del Batalló de Voluntaris Realistes de Vila-real, acompanyat d’un bon nombre de voluntaris vila-realencs i de molts altres de les poblacions veïnes, que van pujar a Morella per a sumar-se a l’alçament.

No obstant això el momentani fracàs i subsegüent afusellament del Baró d’Herbers, Llorens i els seus voluntaris van continuar lluitant i van prendre part en importants operacions militars, entre les quals destaca la presa de Córdoba, per la qual cosa Carles V li va concedir el títol de Marqués de Còrdoba.

Encara que Vila-real durant la Primera Guerra Carlista, així com en les dues posteriors, va viure molt de prop les vicissituds pròpies de la situació, va ser ocupada en diverses ocasions per Cabrera i el fet més important d’aquell llarg període, va ser l’estada en la mateixa ciutat durant els dies 7, 8 i 9 de Juliol de 1837 de l’Expedició Real, estada sobre la qual fa una descripció el Príncep Félix Lichnowsky en el seu llibre RECORDS DE LA GUERRA CARLISTA, 1837 – 1839 (1) , que per ser una demostració d’afecte d’un poble els habitants del qual en la seua immensa majoria eren carlistes, va demostrar al Rei Legítim, els seus acompanyants i a les forces que formaven l’Expedició, en els paràgrafs que transcrivim a continuació.

El 3 travessem el riu Cenia, que forma la frontera política del regne de València, encara que la seua naturalesa i el seu clima s’estenen fins a l’Ebre. Ens vam detindre algunes hores a Traiguera. L’endemà es va establir la caserna general a Sant Mateu, on vam romandre dos dies.

El 6 vam anar passant per Cuevas, fins a Cabanes; el 7, per Borriol, pasarem davant la plaça forta de Castelló de la Plana.

A poca distància dues fragates angleses es balancejaven en la mar; trans-portaven les tropes de Borso de la desembocadura de l’Ebre al port de València.

Havent dinat passem el Millars per un bell pont de pedra, cosa rara per a nosaltres, que, de molt de temps arrere, només trobàvem al nostre pas ponts tallats o guals.

A la nit entrem a Vila-real dels Infants, una de les més boniques ciutats de la planada de València.

Les tropes van ser allotjades còmodament i se’ls van abonar les pagues endarrerides. El mercat estava proveït de tot en abundància.

La disciplina va ser restablida en la mesura del possible i es van castigar alguns pillatges.

Jo em vaig allotjar a casa de la jove alcaldessa, el marit de la qual havia sigut conduït com a presoner a les províncies basques. Donya Lorenza, que així es deia, no tenia notícies del seu marit; però no es preocupava gran cosa d’ell i trajinaba amb alegria per a allotjar-nos.

Després d’una temptativa infructuosa sobre Castelló de la Plana es va seguir la marxa el 9 al matí.

En el moment d’eixir va arribar la notícia que Segorbe i Llíria s’havien rendit a Cabrera.

Don Carlos María Isidro que va romandre aquests dies a Vila-real, va rebre comissions locals i de les poblacions veïnes i va visitar el Convent de Sant Pasqual, que fins a la desamortització de Mendizábal havia estat ocupat pels franciscans –d’aquí ve que Sant Pasqual morira en el mateix convent- ho era llavors per les clarisses de Castelló que havien sigut expulsades del seu convent per la mateixa raó, les quals es van desviure en atencions (com així consta en la Crònica de la comunitat) envers Don Carlos que amb els seus acompanyants va visitar el convent, contemplant des d’una terrassa l’extensa planícia de la Plana, en la qual feia molt pocs anys havia començat el cultiu del taronger en pla intensiu i va assistir a una missa que es va celebrar davant el preciós sepulcre que conservava el cos incorrupte de Sant Pasqual, en el bell cambril que Sarthou Carreres va qualificar com el bressol del protobarroquisme valencià, destruít, juntament amb tot el temple en 1936.

Durant tota la Primera Guerra van ser molts els vila-realencs que formaven part de l’Exèrcit Carlista i el propi va ocórrer en la Segona, anomenada “Guerra dels Matiners”, durant els anys 1846 al 1849.

Quant a la Tercera Guerra, la de 1872 a 1876, la participació dels vila-realencs, principalment a les ordres del general Don Pascual Cucala, qui en arribar a Vila-real després de revoltar-se a Alcalá de Xivert, el seu poble natal, només portava uns pocs voluntaris, que es van veure multiplicats pel fort contingent de voluntaris que se’ls va unir.

No obstant això estar Vila-real en el centre d’una extensa plana, zona molt poc apropiada per a aquella mena de guerra, va jugar un paper molt actiu en aquesta, amb freqüents visites de les forces carlistes que tantes simpaties comptaven en la població i d’aqueixes visites es compta en la crònica de les clarises les vegades que Don Pascual Cucala es va prostrar davant Sant Pasqual i les visites que feia a les monges en el seu locutori, la qual cosa demostra l’afecte que cap els carlistes i a quant fera olor de Carlisme es tenia i continua tenint en aquesta Ciutat agrícola i industrial, que camina cap als 50.000 habitants i és una plaça molt important dins del teixit agrícola, comercial i industrial del País Valencià.

I continuant amb la Tercera Guerra no volem deixar de reproduir quant mossén Benet Traver diu en la seua HISTÒRIA DE VILA-REAL(2), de l’arribada al capdavant de les seues tropes, entre les quals sens dubte figurarien les de Don Pascual Cucala, -com l’anomenaven els seus voluntaris- de l’Infant Don Alfonso, el nostre Don Alfonso Carlos, acompanyat de la seua esposa Donya María de les Neus. Diu així mossén Traver:

A l’altre dia d’aquest succés (el 7 de Setembre de 1874) van entrar en aquesta vila el germà de D. Carlos, D. Alfonso i Dª Blanca, amb el gruix dels seus batallons a les huit de la nit, allotjant-se a la casa que fa cantonada a la plaça Major, alçada en el mateix lloc on estava situat el palau posada dels Reis. Al següent dia van eixir tots amb direcció a Onda.

En el llibre EFEMERIDES DE LA GUERRA CIVIL EN EL ALTO  MAESTRAZGO(3) , págs. 13, 14 i 15, diu referent a Vila-real, respecte als temps immediatament anteriors a la Tercera Guerra, la qual cosa segueix a continuació:

Tanta seguretat hi havia per part de les autoritats d’un pròxim alçament carlista en el districte que D. Fernando dels Rios i Portilla, governador civil de Castelló, i D. Rafael Primo de Rivera, Capità General de València, van prendre moltes i encertades precaucions. Aquest últim va recórrer tot el districte del seu comandament, al capdavant del primer batalló de Granada, tres companyies del segon i uns trenta llancers de Sagunt, exortan (sic) als alcaldes i veïns de les poblacions més carlistes, al fet que guardaren i feren guardar l’ordre públic amenaçat pels seus amics, comminant-los en cas contrari amb les més fortes mesures de repressió.

Mes aquestes amenaces i exhortacions no van fer el menor efecte en els partidaris de Don Carlos, perquè amb el pretext (sic) de distribució d’aigües de reg de la séquia de Castelló, va haver-hi un motí a Vila-real, (11 d’Agost) que va ser dominat pel governador de Castelló i Don Vicente Llorach, comandant de la Guàrdia Civil, dispersant-se els amotinats i caient 87 en poder de les autoritats.

El rebel Galindo va vore frustrat el seu intent de formar partida aquell mateix dia, però va reunir a la nit uns quants partidaris entre els quals es comptava el prevere Ballester, i va anar a pernoctar en el terme jurisdicional d’Onda.

Ací dona principi en el Maestrat la funesta guerra civil que tant ens ha empobrit i degradat. I ací també començem el nostre diari de la guerra, que aquesta forma li hem volgut donar, per creure-la més metòdica i senzilla per a l’explicació (sic) dels fets.

Quant acabem de transcriure es refereix a fets ocorreguts en 1869, anteriors per tant a la Tercera Guerra, però que evidencien que l’alçament ja es venien preparant i suposem que el poc que va durar tot això, segons el llibre a què abans hem fet referència, que es van estendre pràcticament per la totalitat de la província de Castelló, és una demostració que per aquestes terres el Carlisme sempre va tindre un gran arrelament.

Acabada en 1876 la Tercera Guerra, van ser molts els carlistes vila-realencs que es van exiliar durant cinc o sis anys a França, arribant alguns en el seu exili a llocs tan allunyats de la frontera com la ciutat de Nantes o les regions d’Alsàcia i Lorena, llavors alemanyes, per a tornar a la seua terra finalment conforme s’anaven produint els indults i seguir ací tan carlistes com sempre i deixant entre nosaltres molt arrelats els principis en què es basa la nostra ideologia, fermament assumida per aquelles gents, la major part de nul·les o escasses pertinences, però posseïdors d’aquella immensa fortuna, que no una altra cosa és professar unes idees basades en la justícia social i la llibertat tant de les persones com de les institucions dels territoris que componen les Espanyes.

Vindria després la restauració de Cánovas, iniciada amb l’acte pretorià de Martínez Campos a Sagunt, temps de persecucions, desterraments, empresonaments, caciquisme pur i dur. . . . . . temps molt seriosos, però els carlistes van tornar a ressorgir i Vila-real va anar sempre un referent, principalment dins del carlisme valencià.

Afortunadament ací, si n’hi va haver, va ser inapreciable l’integrisme i tampoc més tard el mellisme va trobar adeptes i menys encara la Unió Patriotica de Primo de Rivera ni la Unificació franquista. Els carlistes vila-realencs van saber aguantar ferms en les seues postures. Tenien molt clara la seua ideologia i la seua fidelitat a la Dinastia Legítima i ací està, per a constància del seu esforç el magnífic edifici que un grapat d’entusiastes carlistes van alçar en temps de la segona república i un altre grup, amb no meinys esforç, atesos les quantioses despeses de conservació, manteniment, contribucions, etc., que ha sigut capaç de consolidar quant en els anys trenta van fer aquell grup d’un centenar d’esforçats carlistes, al qual algú va qualificar quan anaven a iniciar-se les obres com “els esforçats legitimistes”, (setmanari VILA-RREAL, 11 de Febrer de 1933) dit així, poc menys que d’una manera “caritativa”, amb un esforç considerable al llarg de més de mig segle, donant permanència i continuïtat i consolidant quant llavors es va fer i mostrant fins on són capaces d’arribar els carlistes si li ho proposen.

 

La construcció del magnífic edifici.

Ningú que conega la història del Carlisme ignora quantes persecucions, dificultats, desenganys, contratemps i fins a desercions i traïcions han hagut de véncer-se per a subsistir. Els finals del segle XIX i principis del XX van ser molt difícils per al Partit carlista.

Vam tindre l’integrisme, després l’escissió dels seguidors de Mella, per a continuar amb la dictadura de Primo de Rivera, que va perseguir, tancant cercles, imposant multes, prohibint publicacions i arribant fins i tot la policia a confiscar-se de l’edició completa d’un manifest de Don Jaume III contra la dictadura, per a seguir amb la segona república quan el governador civil va imposar una forta multa per titular a Don Jaime amb el tractament de Magestad en els recordatoris que es van repartir en el solemníssim funeral celebrat a l’Església Arxiprestal el 13 d’Octubre de 1931, amb la prohibició governativa dels actes que al juny de 1934, es van organitzar per a la inauguració del nou edifici, actes als quals s’esperava l’assistència de milers de carlistes, fins i tot els carlistes catalans havien organitzat el desplaçament per via marítima i estava contractat el TOGC, la popular “Panderola”(tren de via estreta), per a en serveis especials traslladar als expedicionaris des del Grau de Castelló a Vila-real i que va ser suspés governativament el dijous immediat anterior, demostració eloqüent dels “democràtics procediments” del govern de torn dins del bienni radical-cedista, que amb fonament esperaven una concurrència tan multitudinària com les de les concentracions carlistes del Quintillo, Poblet, Montserrat, Sant Toribio de Liébana, etc.

Després amb el franquisme que la va prendre amb el Carlisme i els carlistes, com alguna cosa qu’el molestava al pobre senyor en gran manera, es va demostrar una vegada més, malgrat els quaranta anys de sistemàtica i refinada persecució, potser amb major eloqüència que mai, ja que sens dubte la persecució, restriccions, prohibicions, etc., no tenen precedents en el seua quasi bicentenaria vida ha patit, el Carlisme tenia les seues arrels fermament assentades en aquestes terres.

Però l’arribada de la segona república, a conseqüència “de l’abandonament de les meues règies prerrogatives”, com diria Don Alfonso en el seu missatge de comiat, rebuda d’altra banda amb fundades esperances per moltíssims espanyols després de tants anys de les anomenades “guerres colonials” que tantes vides van costar, el servei militar de diversos anys, del qual es lliuraven aquells que pogueren exercir el que es va dir “la remissió a metàl·lic”, del caciquisme, de les immoralitats, etc., prompte va derivar en revoltes socials, vagues, atemptats, desordres de tota mena, va fer que la gent tornara a interessar-se per la política, en moltes ocasions per instint de conservació.

En aquell moment –com ja ocorreguera quan la revolució de 1868- van ser moltíssims els que van girar la vista cap al Carlisme, encara que alguns ho feren per poc temps, passant-se a allò del “mal menor i el bé possible”, el possibilisme, com hui en dia ni ha qui s’incorpore a aqueixes màquines electorals, que no una altra cosa són aqueixos partits de l’arc parlamentari que s’autoadjudiquen en exclusivitat el títol de “partits democràtics”, que viuen a costa del pressupost i dels quals per tant tots els espanyols, de fet, som socis protectors a la “trágala”, en subsistir gràcies a que un percentatge molt important del seu finançament procedeix dels pressupostos oficials que com tothom sap es nodreixen de les aportacions tant directes com indirectes dels patits i honrats contribuents.

Llavors els carlistes vila-realencs, que tenien la seua casa en un edifici confrontant i formant angle amb la Casa de la Ciutat, en la part desapareguda de la plaça Major, es van veure davant tal allau de nous socis, molts d’ells d’orígens carlistes o vertaders carlistes que estaven pacientment a les seues cases esperant situacions més favorables –com si al Carlisme li haguera bufat en alguna ocasió el vent a favor- i també gents que sense antecedents carlistes se sentien atrets per unes idees que resistien tots els embats del desordre generalitzat.

El “Castellet”, com popularment era coneguda la casa dels carlistes, oficialment Cercle Instructiu Legitimista, amb els seus escassos huitanta metres quadrats en el seu principal saló, local al qual s’accedia per una estreta escala després de salvar un entresol, resultava insuficient.

Era un nou capítol, per cert molt positiu, el que s’obria. Allò havia crescut i calia pensar en alguna cosa. Al que era estrictament el Cercle, amb la Joventut Jaimista, les Margarides, una penya ciclista, seguiria prompte un equip de futbol, el Requeté que començava a moure’s i ja no podia ser. Era necessari un espai major i molt prompte van començar a ploure, propostes, iniciatives, etc.

Objectiu marcat i aconseguit.

Reunions, canvis d’impressions, moltíssima animació i per fi la cosa comença en ferma. Era el 12 de Febrer de 1933, quan autoritzat pel Notari de València D. Juan Costas Verdiá, se signa el contracte de arrendament del solar on anava a alçar-se l’edifici, entre Sr. José Vicente i Richart, com a mandatari dels seus fills Dª María, Dª Pilar, Sr. José, Dª Carmen i Dª Desamparados Vicente i Mas, propietaris del mateix i –seguim l’ordre pel qual figuren en el document- Sr. Carlos Vilar Costa, Sr. Pascual Guiral Castelló, Sr. Vicente Moner Bort, Sr. José Mª Seglar Traver, Sr. Vicente Arnal Ortiz, i Sr. Pascual Font Manrique.

Posteriorment i per document privat, es va crear una Comunitat de Béns a través de la qual es van canalitzar les gestions, es va encarregar la redacció del projecte de l’edifici a l’arquitecte Sr. Luis Ros de Ursinos i Polo de Bernabé i va començar el calvari amb l’Ajuntament, compost per republicans radicals i socialistes, que posaven tota classe de dificultats per a autoritzar les obres.

Mentre els carlistes vila-realencs (va haver-hi dues o tres aportacions de persones residents en altres poblacions) anaven “apuntant-se” amb aportacions de 500 ptes., que en moltíssimes ocasions es cobrien amb préstecs personals de la Caixa d’Estalvis de Vila-real o de la Caixa Rural del Sindicat Agrícola Catòlic de la mateixa ciutat, que s’obtenien ajuntant-se tres aportants, de manera que dos avalaven a l’altre, per la qual cosa en la Caixa d’Estalvis els coneixien, afectuosament, com “els de la carambola”..

Obtingut el permís d’obres de l’Ajuntament, es van adjudicar les mateixes a una empresa de Castelló que les va realitzar amb tota normalitat, excepte l’incident que seguidament relacionarem i dins del termini previst va quedar acabada en 1934.

Durant l’execució de les obres, concretament en 5 de Juliol de 1933, va haver-hi un sabotatge, l’autoria del qual mai es va aclarir, segons sembla també llavors hi havia “incontrolats”, consistent en la col·locació d’un fort explosiu, en la paret mitgera amb la Caixa d’Estalvis, justament on ara està la barra del bar, que va esclatar sobre les deu de la nit, produint-se immediatament una gran concentració de persones que lamentaven el fet, desconegut en una ciutat tan tranquil·la i pacífica com Vila-real, que va trencar cristalls i llums de la sala d’operacions d’aquest Establiment, sense causar, afortunadament lesions a ningú. .

En 19 de Febrer de 1934 es funda el Sindicat Agrícola de Sant Pasqual Baylón (una organització formada per carlistes) i es van canviar els plans i es va signar un altre document. Era una escriptura de compra-venda del solar sobre el qual anava a alçar-se l’edifici, que va autoritzar el notari de Vila-real D. Tomás Jesús Manteca i Regil, per la qual els germans Vicente i Mas van vendre el solar pel preu de 35.000 ptes., entregant en l’acte 10.000 ptes. i reservant-se els compradors les restants 25.000 ptes. per a pagar la hipoteca que pesava sobre la finca, que posteriorment es va liquidar, que deixava sense efecte el contracte de 12 de Febrer de 1933.

Mentre avançaven les obres, es recollien aportacions per a moblar el saló de la planta baixa. El saló del primer pis es va destinar des del primer moment també a saló café, utilitzant-ho els diumenges a la vesprada quan la concurrència era major, moblant-ho amb taules i cadires del “Castellet” i també es va utilitzar com a Sala d’actes en el qual se celebrava allò tan en voga en aquells temps que es deien “vetlades literari-musicals”, així com també conferències de caràcter polític, per a això es comptava amb un sistema de micròfons i altaveus que arribava també al saló de la planta baixa, cosa que en aquells temps era una novetat, la qual cosa dona idea de com es van prendre la cosa els carlistes de Vila-real. Tot estava a l’últim crit. I això que entre ells hi havia molt poques gent de “possibles”, com es deia.

Va vindre la guerra, ens van tirar al carrer, es van apropiar de tot, va desaparéixer la biblioteca que s’estava formant, salvant-se únicament la magnífica llibreria que fins i tot es conserva, van destruir els quadres i decoració característica dels cercles carlistes en aquella època, gravats reproduint fotografies i retrats a l’oli dels membres de la Dinastia. Van obrir portes en la paret mitgera, convertint-se el nostre edifici en una ampliació del Centre Obrer, en les tres plantes de l’edifici. Del que allí hi havia, excepte part dels mobles, es va perdre tot.

Afortunadament, un dels carlistes que més es van distingir en tot el relacionat amb la construcció de l’edifici, José María Seglar Traver, va salvar tota la documentació que sobre el tema existia; fins i tot es conserva una llibreta on s’anotaven les aportacions dels “accionistes”, com se’n deia, i els pagaments al contractista, que va estar sota els enderrocs d’una casa de la seua propietat destruída per un bombardeig, en la qual es noten els efectes de la humitat de la pluja caiguda sobre els enderrocs.

Acabada la guerra el primer que van fer els carlistes va ser sol·licitar que es tancaren les portes obertes entre el Centre Obrer i l’edifici propi, detall que els socialistes d’aquell temps van estimar molt favorablement, perquè entenien que els carlistes no volien res que no fora seu, com recentment comentava un dels pocs d’aquells temps que fins i tot viuen.

Però van vindre noves dificultats. En la planta baixa i entre l’escala i la paret mitgera amb el Centre Obrer, Auxili Social, que utilitzava el citat Centre com a menjador, tenia instal·lada una cuina i no hi havia forma que marxaren.

Mentrestant, “els entusiastes legitimistes”, qualificació allà pel 33 els de les dretes, es van moure de ferma i als documents els van donar la deguda traducció, mitjançant les corresponents escriptures notarials, constituint-se la Societat Civil Pro-Pàtria, mitjançant escriptura autoritzada pel Notari de Vila-real D. Ramón Puigdollers i Oliver en 23 de Juliol de 1941, quedant inscrit aquest document en el Registre de la Propietat d’aquesta ciutat.

Amb tot això es va aconseguir evitar que aquests béns quedaren afectats pel Decret d’Unificació, així com aconseguir que els carlistes continuaren gaudint d’aquests, per a la qual cosa van constituir una societat recreativa denominada Peña España, que va anar autoritzada pel Ministeri de la Governació en 14 de Març de 1940, resolució de la qual es va donar trasllat per escrit núm 1450 de 18 del mateix mes, signat pel Governador Civil interí Sr. Juan Alvarez Castella.

Tots els vila-realencs coneixen l’edifici com el que autènticament és, un Cercle Carlista, que ha estat sempre dins de la disciplina del Partit Carlista i on des de la seua fundació en 28 de Març de 1993, té la seu el Partit Carlista del País Valencià.

Però . . . . . . els temps es van posar molt difícils. Cap a poc que havia esclatat la Guerra Mundial, la gent estava molt malament, racionaments, diners hi havia molt poc, la taronja poca i sense eixida, no hi havia adobs per al camp, escassejaven molta coses de primera necessitat, un autèntic desastre. Es devien algunes quantitats que en temps normal haguera sigut liquidades molt prompte i per si faltava alguna cosa per Hisenda es van alçar actes d’un notable augment de contribució amb efectes retroactius a diversos edificis, entre els quals es trobava el que ens ocupa, amb una important quantitat per a aquelles dates, per la qual cosa va caldre llogar la planta baixa i l’habitatge del segon pis a una important entitat bancària, mitjançant contracte per cinc anys, que després, per aplicació de la Llei d’Arrendaments Urbans es van convertir en més de vint-i-cinc, però a la fi, pels esforços dels carlistes i també perquè el local se’ls va quedar xicotet es van anar, recuperant-se finalment la totalitat de l’edifici. Va ocórrer això en 1968.

Des de llavors Peña España, la societat que va funcionar com un autèntic Cercle Carlista, que durant el franquisme es va utilitzar per a reunions carlistes, que va ser visitat en diverses ocasions per les Infantes de Borbó-Parma, les filles de Don Javier i fins i tot es van donar en ell conferències, per a, ja en els finals de la dictadura ser punt de reunions de l’oposició, complint una vegada més amb un dels fins per als quals va ser construít, que a part la promoció, propagació i defensa dels ideals carlistes, va ser la lluita contra tota classe de dictadures i la defensa de la llibertat.

Conclusió

Hem tractat de donar una visió amena, no carregada de referències i menys fins i tot de xifres, sempre enutjoses i que estan renyides amb aquesta mena de publicacions, que principalment han de ser breus i concises.

D’aquesta manera serà fàcil recordar en tot moment detalls molt significatius de quant han fet els carlistes vila-realencs pel Carlisme a través d’aqueix magnífic edifici que en un dels punts més cèntrics de la Ciutat, és una propaganda constant que el Carlisme fins i tot és ací i ho estarà fins i tot per molts anys més, demostrant d’una forma eloqüent quant poden fer els homes quan li ho proposen i treballen amb il·lusió i fe en el futur per una causa justa, que en realitat és un aspecte més de l’Autogestió.

Les cites a persones també han sigut les mínimes. Considerem que els noms que han de perdurar i recordar-se són els d’aquells que al principi van ser els fundadors de la Societat -la relació dels quals les han seguides a aquest efecte seria molt llarg- i ho fem com a apèndix posant-los per ordre alfabètic, única forma de no fer distincions sempre desagradables.

En ocupar-nos de les activitats carlistes a Vila-real, hem omés el comentari d’aquells multitudinaris actes que en aquell període d’una certa tolerància per part del govern, que va començar per l’any 1957 i va acabar molt pocs anys després, el primer dels quals va ser suspés governativament dos o tres dies abans i un altre que va portar amb si la imposició d’importants multes.

De tots aquests actes es conserva abundant documentació i considerem que conforme vaja ordenant-se tota ella, que per precaució es va guardar en llocs diferents, puga publicar-se un ampli i documentat treball, la qual cosa ens donarà ocasió de recordar el molt que es va fer en temps molt difícils.

Apèndix

Relació per ordre alfabètic de les noranta persones que prompte farà setanta anys, amb un esforç econòmic tan considerable en aquells temps, van fer possible amb les seues aportacions, la iniciació i construcció de l’edifici, que en un dels més cèntrics i concorreguts punts de la ciutat, pregona als quatre vents la vitalitat del Carlisme.

Adsuara Pitarch, Leandro. Guiral Miralles, Pascual.
Adsuara Pitarch, Pascual. Gumbau Safont, Ramón.
Aicart Sospedra, D. Juan Bautista, Pbro. Gurrea Arrufat, Concepción.
Andreu Nácher, Victoriano. Gurrea Arrufat, Pascual.
Arnal Esteller, Pascual. Jerés Miquel, D. José, Pbro.
Arnal Ortiz, Vicente. Juan Eixea, Pascual.
Arrufat Canós, José. Latorre Riché, María Gracia.
Balleter Gisbert, José. Llop Costa, José.
Barrué Pesudo, Vicente. Llop Gilabert, Manuel.
Bono Gil, Pascual. Llorca Fuster, Pascual.
Bort Gil, Vicente. Llorens Notari, Antonio.
Broch Font, Carlos. Llorens Notari, Benjamín.
Broch Font, Manuel. López Ayet, José María.
Broch Font, Pascual. Martí Goterris, Manuel.
Callergues Colonques, José. Mezquita Colonques, Pascual.
Calvo Ferriols, Francisco. Mezquita Ortells, Vicente.
Candel Sancho, Vicente. Mezquita Ribes, Joaquín.
Carratalá Guinot, José. Miralles Gil, José.
Chabrera Gilabert, Vicente. Moliner Martí, Vicente.
Chabrera Molina, Dolores. Moner Bort, Vicente.
Chabrera Ripollés, Vicente. Moner Mompó, Concepción.
Chabrera Rubert, Pascual. Moreno Cubedo, José.
Clausell Mezquita, Manuel. Ortells Arnal, Vicente.
Copoví Ginés, Eduardo. Ortells Tirado, Manuel.
Cortés Ibáñez, Pascual. Ortiz Gasull, Vicente.
Falcó Rubert, Manuel. Pesudo Cubero, Pedro.
Ferrer Jordá, Dolores. Pitarch Menero, Bautista.
Ferrer Rubert, Jaime. Ramos Cuecos, Pascual.
Ferrer Seglar, Serafín. Renau Barrachina, Francisco.
Ferreres Climent, D. Manuel, Pbro. Renau Moreno, Pascual.
Flors García, Juan. Roca Bellmunt, Vicente.
Font Manrique, Antonio. Roses, viuda e hijos de Eduardo.
Font Manrique, Pascual. Rubert Nebot, Miguel.
Fuster Peset, Concepción. Safont, María Gracia, viuda de Gumbau.
Fuster Peset , María. Salaix Chabrera, José.
Galí Baset, Vicente. Salaix Ortells, Bautista.
García Rambla, Vicente. Sahora Lahoz, Joaquín.
García Rubert, Bautista. Sebastiá Nácher, Alfonso.
Gil Arnal, José. Seglar Traver, José María.
Girona Jordá, Eliseo. Taurá Royo, Francisco.
Goterris Carda, Bautista. Torres Montañés, D. Agustín, Pbro.
Goterris Miró, José. Torres Montañés, D. José María, Pbro.
Goterris Tellols, Pascual. Vilanova Vicioso, Vicene.
Goterris Tellols, Vicente. Vilar Costa, Carlos.
Guiral Castelló, Pascual. Vilar Ferrer, Vicente Ramón.

 

 

__________________________________________________________________

(1) ESPASA-CALPE, S.A. MADRID.  1942.

(2) ESTABLECIMIENTO TIPOGRAFICO DE JUAN BOTELLA. VILLARREAL. 1909.

(3) Por Estanislao de Kostka. Imprenta de Clemente Marín. Almudín, 11 MORELLA. 1877. (Liberal).

Comparteix:

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Aquest lloc utilitza cookies. Al continuar utilitzant aquesta web, acceptes el seu ús. Per a més informació, inclòs com controlar les cookies, consulta    Més informació
Privacidad